La vall de Conangles és sense dubte un dels exemples de terreny “gran” de la Val d’Aran. Des del fons de vall, mirant el vessant obac, són més de 1000 m de desnivell de pales de fort pendent, canals de neu i gel i crestes afilades que tanquen el circ des del Tuc de Contesa fins el Pòrt de Rius. El substrat granític i el fet de situar-se al límit sud de la vall, més exposada als efectes del vent, fan que no sigui una vall per visitar a començaments d’hivern. Tanmateix, quan el gruix de neu és suficient, l’orientació obaga i l’accés relativament alt i pràctic des de la boca sud del túnel, fan que sigui un sector on podem allargar l’activitat d’esquí fins ben entrada la primavera. Aquí proposem remuntar la vall fins el Coll de Conangles, des d’on podrem saltar a la capçalera de la Ribèra de Rius per emprendre l’ascenció al Tuc des Estanhets, vèrtex i mirador privilegiat de les valls de Rius, Conangles i Besiberri. És un itinerari exigent, tant físic com tècnic, i que transcorre per terreny complex.

Des de l’aparcament de l’Espitau de Vielha, a la boca sud del túnel, sortim en direcció est remuntant progressivament els prats fins trobar la pista que també prové de l’Espitau però fent més volta. La seguim fins que trobem la confluència del riu de Conangles amb el barranc de l’estanh Redon. Aquí tenim dues opcions: durant el cor de l’hivern és millor creuar el barranc del Redon i continuar per la solana de la vall, seguint el camí del GR-11. A la primavera, quan la neu escasseja al costat solà, creuem el riu de Conangles per la palanca de formigó i seguim per la pista que s’enfila per l’obaga dins la fageda. En tot cas, ens mantenim el més a prop possible del fons de vall per arribar al fons del circ. Aquí remuntarem per la coma del barranc de Conangles, que queda allunyada i protegida de les canals del Contesa. La primera part és més obligada, per després esdevenir una pala ampla de pendent no tant fort. A la part superior d’aquesta pala, hem d’entrar altre cop dins la coma del barranc i seguir pujant fins guanyar la morrena frontal que delimita la cubeta dels Estanhons de Conangles. Des d’aquí ja veiem el coll, però encara ens queda remuntar un seguit de pales de pendent fort, i orientació sud i oest, evitant l’estreta canal que davalla directament des del coll. Arribem al Còth de Conangles, situat entre el Tuc de Conangles i el mateix Tuc des Estanhets, i treiem el nas al costat de Rius. Cal treure pells per descendre uns 70-100 m de desnivell necessaris per poder passar amb seguretat a la valleta de la cara nord del Tuc des Estanhets. Remuntem aquesta valleta, de pendent cada cop més fort, per guanyar la marcada bretxa a l’esquerre del cim. Els darrers metres sota la bretxa són molt drets i sovint presenten acumulacions grosses i inestables. Si no estem segurs de l’estabilitat de la neu en aquest punt, farem mitja volta. En un ambient molt alpí, passem la bretxa al costat de la vall de Besiberri i tan sols ens queden escassos 20 m de desnivell fins el cim. Després de disfrutar merescudament l’espectacular vista panoràmica, emprenem el descens seguint el mateix itinerari d’ascens. Qualsevol variant que volguem emprendre d’aquest itinerari, implica major exposició: per tant hem d’estar molt segurs de les condicions i l’estabilitat de la neu abans de prendre una decisió. Des del Còth de Conangles fins l’aparcament representa un descens continu de 1000 m. A disfrutar-lo!