La fàbrica de la llana de Vielha és un exemple representatiu de les petites indústries tèxtils desenvolupades, d’ençà de la segona meitat del segle XIX, als dos vessants dels Pirineus centrals.
La fàbrica va ser construïda a finals del segle XIX per Rafael Portolés Lafuste (1858-1936), veí de Vielha que havia après l’ofici a Miremont de Comenge (França), d’on procedia la família materna.
Per funcionar, la indústria aprofitava la força motriu de l’aigua del riu Nere.
Aquesta era conduïda per un canal exterior fins a una roda de fusta que es connectava a un llarg eix. Des de l’exterior, l’eix de fusta subjectava els engranatges de la maquinària i els transmetia la força de l’aigua.
L’elaboració de llana a la fàbrica va ser continuada per Jusèp Portolés Fontà (1904-1987). Fill i hereu de Rafael Portolés Lafuste, va viure exclusivament d’aquesta activitat.
En 1963, una altra riuada s’endugué el canal exterior de la fàbrica. A partir d’aleshores es va fer funcionar la maquinària amb electricitat. Però la producció va anar disminuint d’una manera progressiva, fins al tancament de la fàbrica als anys setanta.
Des de llavors, la fàbrica va resistir al pas del temps i a l’especulació urbanística gràcies a la tenacitat d’una persona lligada sentimentalment a la fàbrica, la Sra. Isabel Vidal, vídua de Jusèp Portolés Fontà.
L’any 1999, el Conselh Generau dera Val d’Aran decidí adquirir i restaurar aquest interessant conjunt patrimonial, amb l’objectiu de convertir-lo en un testimoni viu de la història contemporània de la Val d’Aran.
Els particulars de la vall portaven la llana neta i seca a la fàbrica. Els flocs es pesaven en una balança romana i s’acordaven el nombre de madeixes i el gruix dels fils desitjats.
La primera etapa del procés de transformació s’efectuava a la planta baixa de l’edifici. Hi intervenien tres màquines.
En primer lloc, el diable, estripava, obria i separava els flocs de llana.
En segon lloc, la carda obridora transformava els flocs de llana oberts pel diable en una mena de vel, també fet servir sovint per fer vànoves i matalassos.
Finalment, la carda metxera preparava la llana destinada a fer fil, dividint el vel o napa procedent de la carda obridora en unes metxes més fines, que s’enrotllaven en uns petits corronets o plegadors metàl.lics.
A les golfes de la fàbrica es completava el procés de filatura, amb la intervenció de tres altres màquines:
– Primer, la mule-jenny, estirava i retorçava el fil. I després d’una pausa, l’enrotllava en el fus. La màquina era accionada per una sola persona, la qual havia d’observar-ne atentament el funcionament ja que, per evitar malmetre tot el procés, calia aturar-la de seguida si algun fil es trencava.
– El torcedor servia per retòrcer el fil i enrotllar-lo en una bovina, con o fus, segons la quantitat de fil i el gruix desitjats.
– La màquina de fer madeixes culminava tot el procés i tenia per objectiu la darrera torsió i la configuració de les madeixes. Per a aquesta acció s’utilitzava una barra de ferro, clavada en una de les bigues del sostre, que facilitava la feina de retorçar les madeixes.
Informació i reserves: MUSÈU DERA VAL D’ARAN Tel. 973 641815 E-mail: info.museu@aran.org
Er